10/12/12
4/12/12
30/10/12
29/10/12
28/10/12
CASTAÑERA
POESIA CASTAÑERA
CASTAÑAS, CASTAÑES,
LAS PUEDES TOMAR
EN UN CUCURUCHO
PARA MERENDAR....
EL MES DE NOVIEMBRE
CASTAÑAS NOS DA,
ASADAS TOSTADAS,
¡QUÉ RICAS ESTÁN!
¡A LAS RICAS CASTAÑAS.
ASADITAS, CALENTITAS
CASTAÑAS, CASTAÑES,
LAS PUEDES TOMAR
EN UN CUCURUCHO
PARA MERENDAR....
EL MES DE NOVIEMBRE
CASTAÑAS NOS DA,
ASADAS TOSTADAS,
¡A LAS RICAS CASTAÑAS.
ASADITAS, CALENTITAS
23/10/12
METÁFORA DE LOS TRES CANTEROS
Ace ya muchos años se estaba contruyendo una catedral.Un hombre,siguiendo la costumbre más perpetuada en este pais,se pasó por las obras para ver cómo otros trabajaban. Y alli se encontró con tres maestros canteros que, cincel en mano, estaban trabajando la piedra para construir el templo.
Se acercó al primero y le preguntó qué es lo que estaba haciendo. La respuesta fue contundente y malhumorada:
-Pues es bastante evidente, ¿no? Aqui picando esta piedra con la solana que hace... y con la sed que yo tengo. ¡Y lo que me queda aún! Por no hablar de lo que me fastidia el capataz por aqui de paseo, sin dar un palo al agua. Ami también me gustaría ser capataz...
Al acercarse al segundo cantero, esto fue lo que le dijo sin apenas mirarle a la cara:
-Pues aquí ando haciendo lo que me han mandado. Tengo mujer y cuatro hijos, ¿sabe?, asi que toca obedecer para poder llevar el pan a casa.
Al acercarse al tercero, comprobó que éste trabajaba con un entusiasmo inusitado. Al hacerle la misma pregunta que a los dos anteriores, éste le respondió con satisfacción y orgullo:
-¿Que qué estoy haciendo? Acaso no lo ve caballero:UNA CATEDRAL.
José Antonio Marina
Se acercó al primero y le preguntó qué es lo que estaba haciendo. La respuesta fue contundente y malhumorada:
-Pues es bastante evidente, ¿no? Aqui picando esta piedra con la solana que hace... y con la sed que yo tengo. ¡Y lo que me queda aún! Por no hablar de lo que me fastidia el capataz por aqui de paseo, sin dar un palo al agua. Ami también me gustaría ser capataz...
Al acercarse al segundo cantero, esto fue lo que le dijo sin apenas mirarle a la cara:
-Pues aquí ando haciendo lo que me han mandado. Tengo mujer y cuatro hijos, ¿sabe?, asi que toca obedecer para poder llevar el pan a casa.
Al acercarse al tercero, comprobó que éste trabajaba con un entusiasmo inusitado. Al hacerle la misma pregunta que a los dos anteriores, éste le respondió con satisfacción y orgullo:
-¿Que qué estoy haciendo? Acaso no lo ve caballero:UNA CATEDRAL.
José Antonio Marina
28/6/12
14/6/12
UN DIA PERDUT
Mai no seré feliç
si no controlo els meus sentiments
si espatllo el meu dia a causa
d'una ratllada al cotxe
d'un mot irat a casa,
dun error professional,
d'una cita fallida,
d'un resultat advers,
d'una carrera a la mitja,
d'una corbata torçada.
Mai no seré feliç
si soc víctima de les meves emocions,
esclau de les meves passions
o presner d'esperances estúpides. Phil Bosmans
24/4/12
19/4/12
EL DRAC DE LA MOLA
Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l'Àfrica, aquests van dur un víbria, un tipus de drac d'allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l'alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar recerca l'aliment per les terres de l'entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats,malmetia les collites i matava persones.
De nit, el mostre s'arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del bon comte de Barcelona Sumifred, que escoltant'les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d'altres cavallers.Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l'espant que va produir els cavalls que avui es coneix com el Cingle del Cavaals. Desprès del Fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, acompanyat per un seguici.
La lluita va començar quan el comte amb un branca de roure, es va acostar a la Cova i el drac s'hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança. El drac s'en va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d'en Goleres. Amb petites colades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera.
18/4/12
17/4/12
28/3/12
"He dit al meu cor, al meu pobre cor..."
He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor la disbauxa, l'or.
¿No sabran temptar la teva peresa?
He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre, més d'enuig i tristesa.
¿O potser ja ets mort, que ni saps què val,
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?
I el meu pobre cor, el meu cor m'ha dit:
-¿Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense compredre
Màrius Torres
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor la disbauxa, l'or.
¿No sabran temptar la teva peresa?
He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre, més d'enuig i tristesa.
¿O potser ja ets mort, que ni saps què val,
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?
I el meu pobre cor, el meu cor m'ha dit:-¿Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense compredre
Màrius Torres
22/3/12
UNA ROSA BLANCA
Cultivo una rosa blanca
En Junio como en Enero,
para el amigo sincero,
que me da su mano franca.
Y para el cruel que me arranca
el corazón con que vivo,
cardo ni ortiga cultivo
cultivo una rosa blanca.
José Martí
En Junio como en Enero,
para el amigo sincero,
que me da su mano franca.
Y para el cruel que me arranca
el corazón con que vivo,
cardo ni ortiga cultivo
cultivo una rosa blanca.
José Martí
20/3/12
LA FAGEDA D'EN JORDÀ
Saps on és la fageda d'en jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i esa perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i esa perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall
Subscriure's a:
Missatges (Atom)